Nou poema de Carolina Ibac, com sempre m’ha agradat molt el títol, ajuda a crear la capacitat d’empatia, una capacitat que costa molt tenir, en general, ho dic perquè, si tothom en tengués, molts de problemes s’evitarien. Si sempre ens posàssim en la pell de l’altre, evitaríem la crítica fàcil i la ràbia, perquè entendríem molt millor la manera d’actuar de la gent. Moltes gràcies, dilluns el treballarem amb els nins…També m’ha agradat això d’incidir en la diferència i no en la desigualtat, està molt bé!
Tu podries ser jo
Sóc nouvingut.
La meva pàtria, estrangera.
La meva pell, ben negra.
La meva religió, l’ Islam.
Sóc aquí per la fam.
La cultura meva és diferent.
Els meus costums i tradicions, també.
Em costa força trobar el meu racó.
Sembla que hagi de demanar perdó.
Els ulls em miren de vegades amb menyspreu.
Jo vull sobreviure, però no a qualsevol preu.
Vull una vida digna, amb feina i un llit on dormir.
Conec les mancances de tot, fins ara només he patit.
Diuen que abans tots érem la mateixa raça.
Tots veníem de l’Àfrica, ben torrats pel sol.
La manca de llum emblanquí la pell
dels qui nedaren cap al nord.
No vull la mort, només la sort.
No vull la desigualtat, accepto les diferències.
No vull l’odi, només vull l’amor.
No vull els judicis ni tampoc les sentències.
Per desgràcia no tots són com jo,
ni d’aquest ni del meu món.
Sóc negre de mena.
Tu ets blanc per naturalesa.
Ell xinès i l’altre… qui sap el què és!
Fujo de les etiquetes.
Tant se val l’envàs.
Tant se val el cabàs.
Si el que portem endins
són els valors purs i sentits.
Som éssers humans.
Tots tenim cervell.
No importa la pell.
Cal donar-nos les mans.
No hi ha ningú igual al món.
No formem grups separats.
Tots arribem ben despullats.
I un cop morts, anem al mateix forat.
Tots fills de la natura,
de vegades dura, ben pura,
no caiguem en la ignorància,
no ens deixem endur per la por rància,
que només ens cega davant l’evidència,
de totes les mancances,
que arrosseguem amb nosaltres.
He estat una mica liada amb altres coses, però compteu sempre que com a mínim us faré un poema per setmana! Això segur!
No només sóc profe, tinc una nina de gairebé 3 anys, estic separada i com que em sobra el temps segueixo cursant estudis universitaris. A a tot això afegeixo que dono classes de repàs de mates!!! Però amb tot, esgarrapo hores al temps i escric el que sento. Crec en “tu ets la teva estrella” igual que vosaltres hi creieu. Gràcies per ajudar a fer realitat un dels meus somnis, pecupins!
Una visió que tothom hauria de tenir, posant-se a la pell de l’altre, que ve per necessitat i per guanyar-se la vida.
Una abraçada negre i blanca cap al somni turquesa,
una abraçada sense prejudicis de cap mena.
Un escrit sublim i magistral, t’estimo
M’agrada lleguir i sentir les teves paraules
De totes maneres gràcies per fer-me veure-hi més clar. Ets pura llum.
Un petó guapissima!
Una abraçada virtual
SI CRISTO MAÑANA LLAMASE A TU PUERTA
LE RECONOCERIAS?.
PODRIA SER UN HOMBRE NEGRO, VENDIENDO ASPIRADORAS…
Odio el racismo, els nens sols, pobres de llocs on no tenen res, amb aquell ulls tan grans i “tan nets” m´obren el cor.
Gracies Carolina, per poder gaudir de la teua “anima”.
muac.
però tenen el cor més net, sovint;
Semblan venir amb la bondat massa oberta,
però la vida els massega la seva franquesa;
semblan tenir buit el sarró de les ambicions
però tenen més ple el cistell de les il.lusions.
Esperem que el llibre sigui el millor! hahahaha! seria una gran motivació per nosaltres!
Et fiques dins la pell de les persones i ho contes com si fóssis un més d’ells. Et felicito pel poema…
(Monika)
Per a mi és un tema preciós ,i de molta importància, ja que és una tema molt actual i sempre ha estat present, hem de ser forts i lluitar per la igualdat.
(Lupe)
David
Un tema molt interesant sobre el racisme, sobretot m’ha encantat el títol del poema Tu podries ser jo” molt profund i el contingut esplèndid. Una abraçada, petonets puseta.
Tere =D
Joan Lladonet