Alguna vegada has tengut dubtes sobre la teva orientació sexual?

A tu jove, que surts per fer el viatge cap a Ítaca...


Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.
Cançó de Lluis Llach sobre el poema de Kavafis

dimarts, 1 de juny del 2010

Aquí teniu traduït el poema"Amor en la biblioteca" està inclós al llibre de Liliana Cinetto "20 poesías de amor y un cuento desesperado" (Buenos Aires, Editorial Atlántida, 2003).

Avui vos vull regalar un preciós poema d'amor traduït per a tots vosaltres. Un poema d'amor de Liliana Cinetto, Amor en la biblioteca. Són uns versos amb els que gaudireu molt. Conta una història molt bella. Uns versos d'amor que cavalquen per les ones de l'Antlàntic, d'una a l'altra banda, amb dues llengües que ens agermanen amb la poesia.



Amor en la biblioteca

Liliana Cinetto

(traducció M. Dolores Insa)

Conten que conten que hi havia

una vegada una princesa

que vivia en un estant

d’una vella biblioteca.

Sa casa era un conte de fades,

que quasi ningú no llegia,

estava entre un diccionari

i un llibre de poesia.

Solament alguns xiquets

n’acariciaven les pàgines

i visitaven de vegades

el seu palau de paraules.

Des de la torre més alta,

sospirava la princesa.

Llàgrimes de tinta negra

lletrejaven la seua tristesa.

És que ella estava avorrida

de viure la mateixa història

que de tant repetirse

es sabia de memòria:

una bruixa l’encisava

per envejar la seua bellesa

i el príncep la salvava

per a casar-se amb ella.

Conten que conten que un dia,

just a l’últim estant

algú trobà un altre llibre

que no havia vist abans.

En obrir-lo amb suavitat

de les seues fulles groguenques

va eixir un capità pirata

que estava en aquesta novel·la.

Aguaitada entre les pàgines

la princesa el mirava.

Ell dibuixà un somriure

tan sols per saludar-la.

I taral·lejà la cançó

que el mar li canta a la lluna

i li regalà un collar

fet d’algues i d’escuma.

Assegut sobre un rengló

el pirata, cada nit,

l’esperava en un cantó

del capítol catorze.

I la princesa muntava

una escala de síl·labes

per trobar-se el pirata

en l’última represa.

Així es quedaven tot plegats

fins que traspuntava el sol,

escoltant el murmuri tebi

del mar, en un caragol.

Conten que conten que al maig

els dos se n’anaren un dia

i deixaren en els seus llibres

moltes pàgines buides.

Els personatges del llibre

ofesos protestaven

“Les princeses dels contes

no se’n van amb els pirates”.

Però ells ja estaven lluny,

molt lluny, en alta mar

i escrivien una altra història

conjugant el verb estimar.

El pirata i la princesa

aferrada al seu braç d’acer

naveguen per set mar

en un vaixell de paper.

                                 La il·lustració és de Yuki Miyazaqky.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada