Alguna vegada has tengut dubtes sobre la teva orientació sexual?

A tu jove, que surts per fer el viatge cap a Ítaca...


Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t’hagi enganyat. Savi, com bé t’has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.
Cançó de Lluis Llach sobre el poema de Kavafis

dijous, 1 d’abril del 2010

Més poemes...

Narcís ComadiraLa lírica de Narcís Comadira tendeix, a través d'un progressiu rigor mètric i lingüístic, cap a les formes clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia


Sos cabells són sos cabells,
i no són gens or d'Aràbia,
que, a ser-ho, jo crec que algú
l'hauria descabellada.
Los ulls no són de safirs,
sinó de cosa més blanca,
puix un corb los hi trauria
cada un ab una picada.
La boca no és de coral
ni està de perles sembrada,
sinó d'una dentadura
que no hi prendrà una tenalla.
Les mans no són de marfil,
d'alabastre ni de plata,
que les olles i los plats,
cert, no hi guanyarien gaire.
En fi, no és feta de neu,
de roses i menos d'àmbar,
sinó d'ossos i de carn
del capell a la sabata...


Els temes de Màrius Torres apareixen desenvolupats amb una gran exigència formal que s’acull tant a la forma clàssica del sonet com a una àmplia gamma de provatures estròfiques, inclosa la tanka.


El meu avi matern, que va tenir deu fills,
va fer, per a domar-los, una gran torre a l'horta.
Mig corral de pagès sense pany a la porta
i mig parc de senyors amb evònims i grills. 
El jardí en el meu temps ja era vell. Acollia
amb una confiada paciència de ca,
enyoradís dels oncles que no jugaven ja,
tots els cosins de la segona dinastia.
La casa era molt dolça. Com un codony madur
que tingués nius als ràfecs i gats a la teulada.
Cada hivern es podria, ben tancada i barrada.
Ara que ja sóc gran, i seriós, i dur,
reveig uns baldadors, un pou, un hivernacle,
dibuixats en un blau decorat de miracle.


(Fragment)

Dona plorant. Picasso

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada