Més poemes...

La lírica de Narcís Comadira tendeix, a través d'un progressiu rigor mètric i lingüístic, cap a les formes clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia

---

Sos cabells són sos cabells, i no són gens or d'Aràbia, que, a ser-ho, jo crec que algú l'hauria descabellada. Los ulls no són de safirs, sinó de cosa més blanca, puix un corb los hi trauria cada un ab una picada. La boca no és de coral ni està de perles sembrada, sinó d'una dentadura que no hi prendrà una tenalla. Les mans no són de marfil, d'alabastre ni de plata, que les olles i los plats, cert, no hi guanyarien gaire. En fi, no és feta de neu, de roses i menos d'àmbar, sinó d'ossos i de carn del capell a la sabata... Els temes de Màrius Torres apareixen desenvolupats amb una gran exigència formal que s’acull tant a la forma clàssica del sonet com a una àmplia gamma de provatures estròfiques, inclosa la tanka. El meu avi matern, que va tenir deu fills, va fer, per a domar-los, una gran torre a l'horta. Mig corral de pagès sense pany a la porta i mig parc de senyors amb evònims i grills.  El jardí en el meu temps ja era vell. Acollia amb una confiada paciència de ca, enyoradís dels oncles que no jugaven ja, tots els cosins de la segona dinastia. La casa era molt dolça. Com un codony madur que tingués nius als ràfecs i gats a la teulada. Cada hivern es podria, ben tancada i barrada. Ara que ja sóc gran, i seriós, i dur, reveig uns baldadors, un pou, un hivernacle, dibuixats en un blau decorat de miracle.

(Fragment)