Temps al temps, na Carolina ha estat molt ràpida i ja ens ha escrit el poema sobre el pas del temps!

 Un poema preciós on queda clarament reflectida la nostra manera de viure, ens menjam el temps! Va bé per reflexionar i veure que també és necessari que ens aturem a observar aquesta vida que passa tan ràpidament...

 

Temps al temps

Mirant el sol, sabíem l’hora del dia.
La nit no tenia temps fins a l’albada.
Guaitant els núvols sabíem si plouria.
Les estacions se n’anaven i tornaven,
de quatre en quatre.

I un dia el pagès comprengué la rutina.
I estudià dia a dia, vesprada a vesprada.
Quan sembraria i recolliria la collita.
I de refrany a refrany la memòria manava.

Moltes generacions han passat,
i amb ells els hivernacles han arribat.
També els rellotges de corda i els digitals
Ara el temps està ben controlat.

Segon a segon,
Mil•lèsima de segon,
Ens cronometren la vida
Treballant vuit hores al dia.
I en el temps lliure
d’esclavitud laboral,
també correm de pressa
d’aquí cap a allà.

I neixen noves malalties, a la ment:
l’estrès i la depressió
una sorgeix per la manca de temps,
l’altre per perdre de vista l’horitzó.

Ara no vivim el temps.
Ara vivim el compte enrere.
Som màquines programades
que un bon dia s’espatllen.

El passat es menja el present i el futur.
El temps va d’en davant cap enrere.
La mort farà de la nostra vida un mur.
Som el temps que ens queda.