Poesia del vent... bufant les fulles i els versos primaverals
Vent
(Miquel Bota Totxo)
Jo sé d'un gegant
que, bufa bufant,
els arbres esbranca;
i amb son cru xiulet
esclata en calfred
el blat de la tanca.
I al senzilló ocell
quan fa el vol més bell
el ploma a bufades...
A l'ametlerar
gisca en esfullar
flors que són besades.
El poema està molt bé.
ResponEliminaPens que a ningú l'agrada el vent. Molesta molt, pens jo.
Per l'estiu, si fa vent està calent, però per l'hivern, està fred...
=)
És un poema curtet i molt graciós a vegades està bé vuere el vent com mou les fulles però es d'aquests dies que no surts de casa, té els seus avantatges i els seus inconvenients...
ResponEliminaUn poema molt curiós hehehe, crec que a ningú li agrada el vent, bé a mi m'agrada si estic davall un sòtil, fa temps em varen dir que el vent transtornava i crec que transtorna perquè t'estresses quan el vent bufa i et descoloqui el pèl o la bufanda, etc... Crec que molesta més el vent a les nines que no als nins.
ResponEliminaEl vent la veritat es que molesta molt, no m'agrada gens els dies que fa vent, no sé perquè però és una sensació meva. Els dies aquests em posen molt nerviosa , però la brisa d'estiu no me molesta gens, s' agraeix, hehe
ResponElimina